sou els millors!!!!!

Ja, em vaig enterar ahir de lo del Bernat Joan. Me n’alegro!

Igual ya lo sabes, pero el president Montilla nombró secretario de política lingüística a Bernat Joan. Vaya coincidencia!

Pero explícame lo del parecido, que no lo entiendo y me muero de curiosidad.

A reveure, Ariel!

Mira i sorpren-te:
http://www.fil.com.mx/invitado/espa.asp

A reveure, :-)

Por cierto, en Guadalajara también había escritores en catalán. Mira y sopréndete:
http://www.llull.cat/llull/estatic/fil/cat/00principals/index.shtm

Y me alegro de que te haya gustado la entrevista. Gracias.

Hi ha pobles (Israel) amb ambaixadors arreu del món mentre que d’altres (Catalunya) no en tenim ni a casa. Per cert que em recomanes un llibre ‘tutelat’ pels gloriosos ‘Fernando Savater’ i ‘Mario Vargas Llosa’ amics i defensors de les tesis del feixista ‘Aleix Vidal Quadras’ eurodiputat pel PP. L’hauré de llegir…però no sé si aproparà perspectives…

Per cert, he llegit l’entrevista que et fan al NG53 d’aquest mes. Molt interessant…Felicitats!

1) Parece ser que estamos de acuerdo, el burro para el cartel no es la elección más acertada.

2) ¿Politización? Yo sólo critico el carácter rural del poster. Si fuera un toro sería igual. Y para fundamentar mi crítica me baso en los textos del web.

3) Te corrijo, la literatura catalana no es la invitada, la invitada es la cultura catalana, tengo suerte, entiendo el afiche aunque esté en alemán.

4) No se si has estado en la Büchmesse, pero yo sí (da la casualidad que estudié economía y me especialicé en la industria editorial), y te puedo asegurar que la feria es un evento puramente comercial donde van agentes a negociar.
También es un evento para gente de la industria del libro, redactores, traductores, sobre todo gente de marketing. El público va el fin de semana a ver libritos, sobre todo los nuevos bestsellers de sus autores favoritos y a ver caras famosas, poco más, a las charlas académicas no va nadie.

Gracias por el artículo. Si me permites, te recomiendo leer un libro: Identidad y violencia, un excelente análisis sobre el peligro de la ilusión de una identidad única, y de las clasificaciones singulares:
http://www.katzeditores.com/fichaLibro.asp?IDL=40
Escrito por Amartya Sen, economista y premio nobel.

Vinga amic, avui juga el barça, hi ha coses més rellevants que la Fira de Frankfurt. I que l’Alonso li retalli un punt al Hamilton, quin dia més gloriós!

No crec que el cartell sigui el més adequat, però tampoc la politització que en fas al teu escrit. Éssent convidada la literatura catalana, és de sentit comú, que hi vagin autors que escriguin en aquesta llengua. De la mateixa manera que a Guadalajara només hi anaren autors en llengua castellana i ningú -ni tu mateix- ho qüestionares. Per cert, no et preguntes perquè Tom Sharpe o Laurie Lee, autors en llengua anglesa que viuen a Catalunya no hi van?

Et recomano aquest article de Bernat Joan, sociolingüista eivissenc i Diputat per Esquerra a Parlament Europeu.

Escriptors catalans a Frankfurt: Tom Sharpe (Bernat Joan)

Havent assistit estoicament a l’absurda discussió que s’ha desenvolupat al llarg d’aquestes últimes setmanes sobre quins escriptors catalans -i quin tipus d’escriptors catalans- han d’anar a la fira del llibre de Frankfurt (on es ressaltarà la Literatura Catalana), no m’he pogut estar de suggerir que l’escriptor català més destacat hi sigui Tom Sharpe.

Segons sembla, els autors que formen part de la Literatura Catalana no són només els que escriuen en català, sinó que també n’hi hem de comptar d’altres. Es veu que per a la literatura catalana no s’hi val aquella dita unamuniana que “la llengua és la sang del meu esperit”, ni tampoc, naturalment, que la llengua siga la pàtria de l’escriptor. Per a les comunitats humanes amb llengües pròpies normalitzades, emperò, això queda fora de tot dubte. No crec que ningú consideràs autor de la literatura espanyola ningú que no escrivís en espanyol, per molt que visqués en un país hispànic; ni que ningú que vulgui passar per autor francès ho podrà fer al marge de la literatura francesa. Així mateix, també queda fora de tot dubte que, posem per cas, James Joyce pertany a la literatura anglesa, per molt que ell fos irlandès; o que Vladimir Nabòkov és un autor que cal classificar dins la literatura francesa i no dins la russa (precisament, a través del criteri elemental de la llengua en què va escriure la seua obra).

Però a la literatura catalana s’hi pot apuntar tothom, independentment de la llengua en què escrigui els seus llibres. N’hi ha prou si hom viu i treballa a l’àrea de llengua catalana. I, aquesta és la segona condició, si la llengua en què escriu, no sent el català, és l’espanyol. Em deman d’on surt aquest nacionalisme excloent. Per què ha d’escriure en espanyol, un autor que viu i treballa als Països Catalans, si la condició és treballar i viure a la nostra nació? Per quina raó han de ser considerats com a autors propis de la literatura catalana Marsé o Ruiz Zafón i no, en canvi, autors que també viuen i treballen a ca nostra -o ho han fet- com ara Tom Sharpe o Laurie Lee? I si la literatura catalana és ver que es pot expressar en espanyol, per quina raó no s’ha de poder expressar en anglès? A qui hauria de sorprendre veure-hi els autors en anglès si també hi veim els que escriuen en castellà?

Com que es veu que això d’haver-hi només autors en català, a Frankfurt, com ocorreria en qualsevol altra literatura mínimament normal, no anirà endavant, aleshores no podem constrenyir-nos ni tancar-nos en nosaltres mateixos. Històricament, hem de situar dins la literatura catalana Al-Sabini, Al-Qattar i d’altres autors aràbigs que varen viure a la nostra part del món justament abans de la conquesta catalana. I hi hem de considerar els ja esmentats Sharpe i Lee, o l’admirat poeta flamenc Hugo Claus, que solia venir de festa per Eivissa. I molts d’altres que pul.lulen per la nostra part del món, perfectament aliens tant a la nostra llengua com a la nostra condició nacional.

Posats a fer, també hi podríem afegir qualsevol autor no estrictament català (ni habitador ni treballador als Països Catalans) que s’hagi interessat alguna vegada per nosaltres. Aquest interès, habitualment, ha estat en funció de destruir-nos. Per tant, podríem afegir a la llista els Alvar, Giménez Caballero i similars, que també hi farien molt bona planta, i demostrarien que som un poble obert, que sap perdonar les agressions i els agressors.

Ah! Tampoc no hi hauria de faltar cap ni un dels autors que viuen a la Catalunya del nord i que només escriuen en francès, totalment aliens a la llengua i a la cultura catalanes. Si Catalunya nord és Catalunya (cosa òbvia i redundant), no veig per què els francesos que hi escriuen en francés no han de ser considerats directament com a part de la cultura catalana.

Si encara queda algun raconet, suggeriria que s’hi posàs algun llibre en català, d’autors que escriuen en la nostra llengua perquè la tenen com a pròpia des de tota la vida o que l’han apresa recentment, en venir a viure entre nosaltres, i l’han volgut fer part de la seua vida aquí.

Perquè, fet i fet, trob que fa més d’escriptor català un Salah Jamal que no un Marsé i que som més a la vora de Mattew Tree que no de la majoria dels autors suposadament catalans que només han fet servir l’espanyol com a llengua d’intercomunicació.

BERNAT JOAN I MARÍ